VIII Seminari. La reforma franquista

Seminari del projecte de recerca Regiocat (PID2021-125227NB-I00)

De 9:30 a 13 hores Divendres, 16 de febrer de 2024

Aula 6 (U1.15), Edifici U, Can Jaumandreu, Carrer Perú 52, 08035 Barcelona – UOC

En un dels seus versos més famosos, Jacint Verdaguer ens advertia que “i a on tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”. Aquests moviments, evolucions i tensions internes també tenien lloc sota la superfície de l’inamovible formiguer franquista. Sense oblidar els seus orígens –la legitimitat fruit de la victòria a la guerra civil—, la dictadura va intentar un lenta transformació que n’assegurés la continuïtat i, fins i tot, la supervivència més enllà de l’anomenat “hecho biológico”. Amb aquest doble objectiu, des de dins del règim es va impulsar una reforma jurídico-institucional i una administrativo-econòmica que seran les protagonistes de la doble sessió del nostre seminari.

De l’Estat social de dret a la Monarquia parlamentària: legitimitat de la dictadura i trànsit a la democràcia en el reformisme franquista per Sebas Martín (Universitat de Sevilla)

Des de la segona meitat dels anys 1950 fins a l’aprovació de la Llei orgànica de l’Estat (1967), el règim va apostar per una “institucionalització” d’aparença garantista i una pràctica intervencionista i redistributiva amb la finalitat d’assegurar-ne l’estabilització. Sobre aquestes bases, que van possibilitar un desenvolupament econòmic singular, els juristes integrats però reformistes van començar a postular la necessitat de promoure un desenvolupament polític en forma d’obertura a la participació de les sensibilitats proscrites. La monarquia parlamentària es va postular llavors com la millor forma per incorporar les esquerres sense ruptures revolucionàries i no espantar els sectors conservadors, per suposar una garantia per al manteniment del seu estatus socioeconòmic.

Eficiència administrativa i creixement econòmic: la reinvenció del franquisme com a “dictadura desarrollista” per Anna Catharina Hofmann (Universitat de Martin Luther de Halle-Wittenberg)

Aquesta conferència se centra en els esforços de l’administrativista Laureano López Rodó, que va ascendir a l’elit dirigent de la dictadura franquista el 1956, per dotar el règim d’una nova legitimitat com a Estat autoritari administratiu i desenvolupista. Es demostrarà que la política de desenvolupament franquista dels anys 1960 i 1970 no va ser pas una estratègia purament econòmica. Més aviat estava vinculada a determinades concepcions de l’Estat i de la societat que es poden resumir sota el concepte de modernitat autoritària. En aquest sentit, la reforma administrativa duta a terme per López Rodó a partir del 1957 i la política de desenvolupament econòmic dirigida posteriorment per ell tenien com a objectiu estabilitzar la dictadura amb l’ajuda del creixement econòmic i de noves oportunitats de consum i despolititzar la població en la mesura del possible. Per tant, el principi rector de la seva actuació política no va ser una liberalització o democratització gradual de la dictadura, sinó ben bé el contrari: la consolidació d’estructures autoritàries de govern que permetessin mantenir viu el règim fins i tot després de la mort del dictador.