Resumen de la primera sesión

[en catalán]

En Joan Maria Thomàs començà la sessió matinal emmarcant l’abast del regionalisme en l’ideari falangista, tot asseverant que la seva elaboració doctrinal fou bastant minsa. La escassa fonamentació teòrica la devem a José Antonio Primo de Rivera que, d’una manera més aviat poc clara, establia un rebuig a tot nacionalisme essencialista (per al nostre cas. tant el català, com l’espanyol), a partir d’un antiromanticisme radical. Per Primo de Rivera la nació havia de ser un projecte de convivència en comú, un projecte intel.lectual superior permetria acabar amb els moviments romàntics del país (el nacionalismes perifèrics), però que permetés incorporar les seves peculiaritats culturals, que formarien part del patrimoni espanyol (d’allò espanyol). En l’ideari falangista aquest projecte es concretava en una “unidad de destino en lo universal”, un elevat propòsit, coherent amb el fet que la nació espanyola era considerada com una de les nacions escollides per la història (una nació prèvia a la construcció de l’Estat), el moment estel·lar de la qual fou la seva consumació amb els Reis Catòlics. 

No es estrany que amb aquest escàs bagatge doctrinari, hi hagués una intensa disputa en els sector falangista a l’hora d’aterrar la teoria a l’acció política en relació a Catalunya. El professor Thomàs va explicar l’intens debat entre els sectors falangistes que propugnaven mà dura envers Catalunya (fins a proposar la desindustrialització de la regió o l’annexió de parts del territori català a l’Aragó) i aquells sectors que predicaven la necessitat de ser sensibles a les peculiaritats catalanes per tal d’assolir majors quotes de consentiment entre una població percebuda com àmpliament hostil. La disputa fou resolta del bàndol repressor ajudats per el criteri dur de les primeres autoritats militars a Catalunya (així com d’alguns catalans franquistes que exigiren fermesa en el “redreçament” de la societat catalana).

Com va exposar el professor Thomàs, el resultat fou una molt dura repressió política i cultural, expressada en la prohibició de l’ús en les institucions del català, l’abolició de l’Estatut i la persecució política de tot aquell que hagués col·laborat amb el règim republicà. Fent cas omís de les postures més conciliadores que predicaven una agenda catalana de respecte a les singularitats de la regió per a incorporar el màxim de catalans al projecte espanyol franquista. Amb el temps, les crítiques a la política repressora i poc sensible respecte Catalunya, donà alguns migrats resultats: nomenament del ministre sense cartera Gual Villalbí (esdevindria l’enllaç de l’Estat amb la burgesia catalana) i l’ascens de Porcioles fins a l’alcaldia de Barcelona. La sensibilitat franquista respecte les singularitats catalanes no aconseguí anar més enllà de l’ascens d’algunes figures polítiques i d’un augment de la tolerància en l’ús del català, tot i que sempre més subjecte a l’humor de les autoritats que no a un pla dissenyat per a assolir alguns objectius polítics.

Aquesta dificultat d’integrar les peculiaritats catalanes al franquisme fou una constant al llarg de la vida del Règim i reapareixeria recurrentment en les poques, però periòdiques, iniciatives del Falangisme per fornir de projectes i objectius al règim. Així, Thomàs ens recordà, que en el Consejo Nacional del Movimiento (considerada la Cámara Alta del règim) de 1961, s’encarregà un informe sobre el Regionalisme, on es posava en evidència la permanència del problema català i la dificultat del règim d’afrontar-lo. Les conclusions del informe, redactades per Carles Trias Bertrán, establien unes recomanacions similars a les que havien fet els falangistes del sector integrador a la fi de la Guerra Civil: Reconèixer llengua i cultura catalanes i donar-les a conèixer a la resta d’Espanya i evitar així un rebrot del nacionalisme perifèric. Una predicació al desert, donat que deu anys més tard, en una altra reunió del Consejo Nacional, es posava de manifest que s’havia fet cas omís a les recomanacions i la situació es mantenia inalterada. Ara però, en un règim més a la defensiva.

En la segona sessió del mati, la professora Mariona Lladonosa abordà la qüestió del Regionalisme en l’àmbit del món catòlic català. La professora Lladonosa conceptuà el nacionalcatolicisme com la darrera etapa del integrisme religiós a Espanya. És coherent amb una llarga tradició integrista i antiliberal del catolicisme, així com del tradicionalisme carlí. Però, asseverà també, que el nacionalcatolicisme és fill alhora de la persecució religiosa experimentada per l’església catòlica durant la Segona República. De fet el triomf franquista, com apunta Lladonosa, representa una reversió de la secularització, així com una recuperació de poder polític i presència pública de l’Església catòlica. Es recupera també, la idea que el catolicisme es el darrer plasmador de la unitat d’España. La recuperació de la preponderància catòlica, des de la perspectiva de l’església, és només atribuïble al geni de Franco, qui serà convertit en un mite heroic (mite de la creuada i del caudillo).

En aquest context, l’Abadia de Montserrat quedà com a últim reducte de les pràctiques del catolicisme català. Serà des d’aquí, ens diu Lledonosa, que l’Abat Escarré cohesionarà una nova generació de joves, aquests ja educats en el franquisme, sense experiència directa en la guerra civil. Amb aquests grups es reprèn una certa repolitització de l’església catalana respecte al país i una redefinició del seu paper en els afers temporals. CC serà l’expressió mes consolidada d’aquestes iniciatives.

També tindrà un paper destacat Raimón Galí, que veurà del organicisme catòlic així com de les tendències més essencialistes provinents d’Europa, especialment de França. Des d’aquests postulats impulsarà, a través d’un llenguatge resurreccional, la recuperació nacional, el necessari redreçament de Catalunya

En aquest context, explicà Lledonosa, es desenvolupa un Catalanisme de ruptura amb el règim. Una ruptura que passà necessàriament per trencar amb la interessada unió de religió y règim polític, que permet un nou relat del passat recent i del present. Alhora que fou indispensable per trencar, també, amb el mite de Franco i la idea estesa de la seva irresponsabilitat en la repressió del règim. Aquest trencament es produeix en paral.lel a un nou relat sobre la divisió de 1936. Es parteix de la idea de país derrotat, s’omet qualsevol referència a la lluita de classes i s’aposta per la reconciliació i la unitat espiritual de Catalunya. Finalment, també es posen de manifest algunes contradiccions entre el postulat religiós i el règim. Essencialment en la incapacitat, cada cop més manifesta del règim de resoldre les qüestions socials i polítiques del conjunt de la societat.

Als anys 60’, tots aquest moviment conflueix amb altres corrents provinents d’europa, com el comunitarisme francès, els postulats del Concili Vaticà segon o el cristianisme més social, més encarnat en la pràctica. És en aquest moment on, també, Montserrat s’obre a l’antifranquisme més frontal i d’esquerres.