[en catalán]
En Joan Maria ThomĂ s començà la sessiĂł matinal emmarcant l’abast del regionalisme en l’ideari falangista, tot asseverant que la seva elaboraciĂł doctrinal fou bastant minsa. La escassa fonamentaciĂł teòrica la devem a JosĂ© Antonio Primo de Rivera que, d’una manera mĂ©s aviat poc clara, establia un rebuig a tot nacionalisme essencialista (per al nostre cas. tant el catalĂ , com l’espanyol), a partir d’un antiromanticisme radical. Per Primo de Rivera la naciĂł havia de ser un projecte de convivència en comĂş, un projecte intel.lectual superior permetria acabar amb els moviments romĂ ntics del paĂs (el nacionalismes perifèrics), però que permetĂ©s incorporar les seves peculiaritats culturals, que formarien part del patrimoni espanyol (d’allò espanyol). En l’ideari falangista aquest projecte es concretava en una “unidad de destino en lo universal”, un elevat propòsit, coherent amb el fet que la naciĂł espanyola era considerada com una de les nacions escollides per la història (una naciĂł prèvia a la construcciĂł de l’Estat), el moment estel·lar de la qual fou la seva consumaciĂł amb els Reis Catòlics.Â
No es estrany que amb aquest escĂ s bagatge doctrinari, hi haguĂ©s una intensa disputa en els sector falangista a l’hora d’aterrar la teoria a l’acciĂł polĂtica en relaciĂł a Catalunya. El professor ThomĂ s va explicar l’intens debat entre els sectors falangistes que propugnaven mĂ dura envers Catalunya (fins a proposar la desindustrialitzaciĂł de la regiĂł o l’annexiĂł de parts del territori catalĂ a l’AragĂł) i aquells sectors que predicaven la necessitat de ser sensibles a les peculiaritats catalanes per tal d’assolir majors quotes de consentiment entre una poblaciĂł percebuda com Ă mpliament hostil. La disputa fou resolta del bĂ ndol repressor ajudats per el criteri dur de les primeres autoritats militars a Catalunya (aixĂ com d’alguns catalans franquistes que exigiren fermesa en el “redreçament” de la societat catalana).
Com va exposar el professor ThomĂ s, el resultat fou una molt dura repressiĂł polĂtica i cultural, expressada en la prohibiciĂł de l’ús en les institucions del catalĂ , l’aboliciĂł de l’Estatut i la persecuciĂł polĂtica de tot aquell que haguĂ©s col·laborat amb el règim republicĂ . Fent cas omĂs de les postures mĂ©s conciliadores que predicaven una agenda catalana de respecte a les singularitats de la regiĂł per a incorporar el mĂ xim de catalans al projecte espanyol franquista. Amb el temps, les crĂtiques a la polĂtica repressora i poc sensible respecte Catalunya, donĂ alguns migrats resultats: nomenament del ministre sense cartera Gual VillalbĂ (esdevindria l’enllaç de l’Estat amb la burgesia catalana) i l’ascens de Porcioles fins a l’alcaldia de Barcelona. La sensibilitat franquista respecte les singularitats catalanes no aconseguĂ anar mĂ©s enllĂ de l’ascens d’algunes figures polĂtiques i d’un augment de la tolerĂ ncia en l’ús del catalĂ , tot i que sempre mĂ©s subjecte a l’humor de les autoritats que no a un pla dissenyat per a assolir alguns objectius polĂtics.
Aquesta dificultat d’integrar les peculiaritats catalanes al franquisme fou una constant al llarg de la vida del Règim i reapareixeria recurrentment en les poques, però periòdiques, iniciatives del Falangisme per fornir de projectes i objectius al règim. AixĂ, ThomĂ s ens recordĂ , que en el Consejo Nacional del Movimiento (considerada la Cámara Alta del règim) de 1961, s’encarregĂ un informe sobre el Regionalisme, on es posava en evidència la permanència del problema catalĂ i la dificultat del règim d’afrontar-lo. Les conclusions del informe, redactades per Carles Trias Bertrán, establien unes recomanacions similars a les que havien fet els falangistes del sector integrador a la fi de la Guerra Civil: Reconèixer llengua i cultura catalanes i donar-les a conèixer a la resta d’Espanya i evitar aixĂ un rebrot del nacionalisme perifèric. Una predicaciĂł al desert, donat que deu anys mĂ©s tard, en una altra reuniĂł del Consejo Nacional, es posava de manifest que s’havia fet cas omĂs a les recomanacions i la situaciĂł es mantenia inalterada. Ara però, en un règim mĂ©s a la defensiva.
En la segona sessiĂł del mati, la professora Mariona Lladonosa abordĂ la qĂĽestiĂł del Regionalisme en l’à mbit del mĂłn catòlic catalĂ . La professora Lladonosa conceptuĂ el nacionalcatolicisme com la darrera etapa del integrisme religiĂłs a Espanya. És coherent amb una llarga tradiciĂł integrista i antiliberal del catolicisme, aixĂ com del tradicionalisme carlĂ. Però, asseverĂ tambĂ©, que el nacionalcatolicisme Ă©s fill alhora de la persecuciĂł religiosa experimentada per l’esglĂ©sia catòlica durant la Segona RepĂşblica. De fet el triomf franquista, com apunta Lladonosa, representa una reversiĂł de la secularitzaciĂł, aixĂ com una recuperaciĂł de poder polĂtic i presència pĂşblica de l’EsglĂ©sia catòlica. Es recupera tambĂ©, la idea que el catolicisme es el darrer plasmador de la unitat d’España. La recuperaciĂł de la preponderĂ ncia catòlica, des de la perspectiva de l’esglĂ©sia, Ă©s nomĂ©s atribuĂŻble al geni de Franco, qui serĂ convertit en un mite heroic (mite de la creuada i del caudillo).
En aquest context, l’Abadia de Montserrat quedĂ com a Ăşltim reducte de les prĂ ctiques del catolicisme catalĂ . SerĂ des d’aquĂ, ens diu Lledonosa, que l’Abat EscarrĂ© cohesionarĂ una nova generaciĂł de joves, aquests ja educats en el franquisme, sense experiència directa en la guerra civil. Amb aquests grups es reprèn una certa repolititzaciĂł de l’esglĂ©sia catalana respecte al paĂs i una redefiniciĂł del seu paper en els afers temporals. CC serĂ l’expressiĂł mes consolidada d’aquestes iniciatives.
TambĂ© tindrĂ un paper destacat RaimĂłn GalĂ, que veurĂ del organicisme catòlic aixĂ com de les tendències mĂ©s essencialistes provinents d’Europa, especialment de França. Des d’aquests postulats impulsarĂ , a travĂ©s d’un llenguatge resurreccional, la recuperaciĂł nacional, el necessari redreçament de Catalunya
En aquest context, explicĂ Lledonosa, es desenvolupa un Catalanisme de ruptura amb el règim. Una ruptura que passĂ necessĂ riament per trencar amb la interessada uniĂł de religiĂł y règim polĂtic, que permet un nou relat del passat recent i del present. Alhora que fou indispensable per trencar, tambĂ©, amb el mite de Franco i la idea estesa de la seva irresponsabilitat en la repressiĂł del règim. Aquest trencament es produeix en paral.lel a un nou relat sobre la divisiĂł de 1936. Es parteix de la idea de paĂs derrotat, s’omet qualsevol referència a la lluita de classes i s’aposta per la reconciliaciĂł i la unitat espiritual de Catalunya. Finalment, tambĂ© es posen de manifest algunes contradiccions entre el postulat religiĂłs i el règim. Essencialment en la incapacitat, cada cop mĂ©s manifesta del règim de resoldre les qĂĽestions socials i polĂtiques del conjunt de la societat.
Als anys 60’, tots aquest moviment conflueix amb altres corrents provinents d’europa, com el comunitarisme francès, els postulats del Concili Vaticà segon o el cristianisme més social, més encarnat en la prà ctica. És en aquest moment on, també, Montserrat s’obre a l’antifranquisme més frontal i d’esquerres.