[in catalan]
Resum de la primera sessió: Josep Maria Fradera, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra: “Región, nación, imperio: los conceptos y su variación con el paso del tiempo” i de la resposta a càrrec de Fernando Molina, professor de la Universitat del País Basc.
Josep Maria Fradera comença plantejant la naturalesa problemàtica de conceptes com: regió, nació, imperi o estat-nació. El problema per l’historiador és com creuar aquests conceptes. El concepte de nació va ser un donat per descomptat fins a molt recentment i per tant la discussió és molt tardana, fins aquell moment els historiadors havien treballat sobre el marc de l’estat-nació,.
Fins a l’època de l’estat-nació les categories religioses dominants eren universalistes, i el primer liberalisme il·lustrat també ho era en la mesura que era lliurecanvista. La fabricació de l’estat-nació va suposar uns lluita fortissima contra aquests universalismes. La idea de nació neix de la utopia d’una societat formada per individus lliures i iguals que no pot ser universal, sinó forçosament limitada i necessita trencar amb el passat per projectar-se cap el futur com a grup.
Fins els anys setanta el motllo històric nacional no es trenca, i ho fa a partir de tres costats: 1) La història social britànica (Hobsbawm, Thompson, R. Williams) 2) La formula Álvarez Junco que segueix el camí de Hobsbawm en la deconstrucció de les recreacions dels mites i els simbols nacionals. 3) La qüestió de la regió: una unitat territorial distintiva que no té ànima nacional. (una discussió postergada pels historiadors, i que és molt clara en altes ciències socials).
Pel cas català, allò que resulta important són els dos processos simultanis: lleialtat a la nació espanyola, i necessitat de disposar d’una concepció específica per Catalunya. Entorn a 1830 els industrials catalans en aliança amb els cerealistes castellans (excloent els exportadors gaditans) imposen una concepció del mercat nacional que acabarà de quallar amb la construcció del ferrocarril. Tanmateix, al final del període de les bullangues i davant de la debilitat de l’estat resultant, els catalans desenvolupen un regionalisme actiu que al llarg del segle esdevindrà un protonacionalisme, sense renunciar a projectar-se cap dins un imperi espanyol (Prim i Cuba).
Fernando Molina, constata que tenim en el cas espanyol, molta història de la nació i poca història de l’estat, de forma que es tendeix a naturalitzar el concepte d’estat-nació i mai no es confronta la categoria de pràctica amb la categoria d’anàlisis.
En aquest sentit les nacions “no son” sinó que “ocorren”. La qüestió és com les relacionem amb altres categories del passat com: regió, imperi, monarquia, religió. Es tracta de passar de l’estudi de nació/nacionalisme a nació/nacionalització, es a dir allò que permet resseguir els processos siguin verticals de dalt a baix (com el descrit per E. Weber per França) siguin de baix a dalt (les dues Cerdanyes de P. Shellins). Es a dir la nacionalització com a fet permanent que es construeix en conflicte i exercint una enorme violència sobre el passat.