Primera Sessió III Seminari (Regiocat 2) – 20 de maig de 2021
Amb el títol de “La nacionalització de la perifèria”, la segona sessió del III Seminari Regiocat prenia com a excusa la publicació del llibre L’espanyolització de Mallorca (1808-1923). Per parlar-ne, vam convidar-ne a l’autor, historiador i professor de la UIB Pere Salas. A la seva intervenció, va presentar la seva recerca, amb una primera part dedicada a la metodologia del seu treball, que beu d’autors internacionals de diferents disciplines com la història, la sociologia o la ciència política. En aquest sentit destaquen els noms d’Anthony D. Smith, Josep Maria Fradera o Pierre Bourdieu.
La segona part la va dedicar a la presentació del seu llibre de 2020. L’autor, en aquest cas, no va seguir l’ordre cronològic de l’obra sinó que va presentar els diferents agents d’aquest procés: econòmics, administratius i jurídics, culturals, polítics, etc. L’espanyolització de Mallorca és la materialització a l’illa del procés de construcció de la nació espanyola. Es tracta d’un procés progressiu de similar a d’altres de l’Europa del segle XIX i marcat també per conflictes bèl·lics amb un enemic exterior, representat en moltes ocasions pel musulmà marroquí.
El procés nacionalitzador és de dalt a baix però, com diu el professor Salas, també hi ha manifestacions populars del mateix. És un procés contemporani però que no sorgeix del no res sinó que parteix de processos i realitats anteriors.
En la seva rèplica, el professor de la UOC Joan Fuster-Sobrepere va presentar els eixos fonamentals dels processos de construcció de l’estat a Europa partint de l’afirmació de Charles Tilly segons la qual “l’estat europeu és un procés continu i exitós de concentració de poder”. Aquest seria un procés homogeneïtzador i centrípet, on l’administració crea una nova cultura de drets fonamentals i desplega una nova cultura nacional.
En aquest sentit, Fuster Sobrepere senyala com el procés de construcció nacional espanyol no és cap excepció a Europa sinó un procés exitós amb l’excepció de les províncies basques i Barcelona, des d’on posteriorment s’estén a tota Catalunya. “No hi ha excepcionalitat espanyola fruit del retard, la dèbil nacionalització, o un liberalisme particularment bastard –clientelar i caciquil” com havia afirmat la historiografia dels anys 60, 70 i 80. Durant el debat, es va aprofundir en el tema de la normalitat del cas espanyol i en la importància de l’educació en aquests processos. També es va comentar la importància de l’Església i el que Josep Maria Fradera anomena “doble patriotisme”.