El franquisme semblava monolític. Però aquesta suposada unitat amagava sota la seva pell diferents famílies ideològiques, interessos no sempre coincidents i dinàmiques divergents condicionades per l’eix territorial, les aspiracions locals, les transformacions econòmico-socials i l’evolució temporal. Aquestes disputes soterrades emergien episòdicament a la superfície, a mesura que les successives influències guanyaven o perdien ascendència dins del projecte polític de la dictadura. Entremig d’aquestes rivalitats, s’erigia la figura inqüestionada de Francisco Franco com a àrbitre –i principal beneficiari— de les baralles, ja que li permetien manipular a uns i altres, mentre consolidava el seu poder i el seu règim, adaptant-lo a les necessitats del moment.
“La supervivència foral a Navarra: l’Antic Règim contra el franquisme” per Patxi Caspístegui (Universitat de Navarra)
La tolerància i fins i tot la favorable predisposició que el discurs oficial franquista va mostrar cap a Navarra, en considerar-la una de les bases de la revolta de 1936, es va traduir en el manteniment de les restes d’un sistema foral que va permetre un cert grau d’autogovern a través de la Diputació Foral. Aquesta tolerància es va mantenir sempre que no xoqués amb les directrius oficials, o s’enfrontés a la voluntat omnímoda d’algun gelós governador civil. De fet, hi va haver enfrontaments de competències, protestes i diverses visites de representants navarresos en demanda de protecció de la incontestable autoritat de Franco. Aquesta consciència de la particularitat es va esgrimir també davant de campanyes de premsa que criticaven el manteniment de la peculiaritat navarresa en l’intens centralisme del moment. Amb tot això es va reforçar una consciència regional conservadora i tradicional ja existent, que no qüestionava la unitat espanyola, i que va perdurar a la Transició i ha arribat fins als nostres dies.
“Falangistes vs. nacionalistes reaccionaris. La llarga i decisiva batalla política dels anys 50” per Ismael Saz (Universitat de València)
La història del franquisme és, en certa manera, la pugna entre dos corrents dominants: el d’origen feixista i el provinent del nacionalisme reaccionari. Diferents com eren, van haver de posar en sordina les seves diferències quan del que es tractava era de salvar el règim, però quan va semblar assegurada la seva supervivència, cap al 1948, la lluita per imposar el seu propi projecte polític es va situar al centre de la vida política de la dictadura als anys cinquanta. A l’alçada de 1953 la pugna va semblar concloure en una mena de taules per la qual quedarien marginats els més radicals. Però en els anys successius la soterrada pugna es va empitjorar per motius econòmics (crisi terminal de l’autarquia), socials (successos universitaris del 1956, vagues obreres) i polítics (pretensions falangistes de situar el Moviment com a eix de la política nacional). Es va arribar així a la crisi del 1957 que va marcar indefectiblement l’evolució del règim: es van imposar els anomenats “tecnòcrates” de l’Opus Dei amb un programa liberalitzador en allò econòmic, retrògrad en allò cultural, reaccionari en allò polític i per sobre de tot monàrquic. Aconseguirien això últim el 1969 amb la designació de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco a títol de rei. Un llegat de les batalles polítiques dels 50 i un llegat per a l’Espanya democràtica.