El franquisme va apostar per les potències de l’Eix i això va condicionar el seu reconeixement posterior per part dels Aliats vencedors, va forçar el seu aïllament respecte de les aliances de postguerra i va abocar-lo cap a l’autarquia. La posterior política de blocs fruit de la guerra freda i els interessos econòmics van matisar aquest ostracisme i permetre una normalització parcial de les relacions internacionals del règim amb l’exterior, tot i que sempre en part condicionades pel seu caràcter dictatorial. Tanmateix, aquest relat hegemònic ha començat a ser qüestionat per maniqueu i esbiaixat, fent necessària una nova mirada que, a partir de documentació original, enriqueixi la nostra visió sobre com el franquisme se situava al món
“Els enginyers i científics de Franco davant l’hegemonia estatunidenca (1949-1986)” per Lino Camprubí (Universitat de Sevilla)
Al marge d’algunes importacions clau (per exemple, petroli) i algun viatge d’estudis, les relacions cientificotècniques entre els Estats Units i l’Espanya de Franco eren més aviat fredes i, a finals dels quaranta, l’anomenat lobby espanyol va esforçar per canviar l’oposició del Congrés nord-americà. El recrudiment de la Guerra Freda permetia vendre Franco no com un dictador feixista sinó com un aliat anticomunista. Després dels primers crèdits barats (1949-1951), les negociacions per al que serien els acords del 1953 havien començat, i aviat l’ajuda militar i tècnica començaria a arribar a canvi de bases i altres col·laboracions. Com en altres països europeus, l’hegemonia nord-americana oferia noves oportunitats per als científics i tècnics que estaven promovent projectes per vertebrar nous teixits economicopolítics–projectes no sempre compatibles entre si, i les possibilitats de victòria dels quals augmentaven si aconseguien associar-se als plans imperials. Però també comportava amenaces i perills que requerien una negociació constant. Aquest seminari repassa algun dels àmbits de la diplomàcia cientificotècnica (militar, nuclear, geofísic, astrofísic i oceanogràfic) per replantejar la pregunta per les categories historiogràfiques amb què pensem el període: dictadura/democràcia i capitalisme/comunisme.
“Les democràcies europees davant del règim de Franco, 1945-1977: ‘Vamos a contar mentiras, tralará’” per Fernando Guirao (Universitat Pompeu Fabra)
La narrativa sobre les relacions del règim de Franco amb els governs democràtics europeus a partir del final de la Segona Guerra Mundial es va forjar des de la democràcia espanyola en construcció. La intenció subjacent de l’esforç narratiu (adoptat també per historiadors professionals) era marcar la ruptura amb el passat franquista, reforçant alhora la legitimació democràtica a través de la ‘carta europea’. El que Guirao pretén fer al seminari és explicar com, els elements que constitueixen aquesta còmoda retòrica, sense ser mentida, no són veritat. La distinció entre discurs i pràctica en i cap al règim de Franco és ara, tal com s’argumenta al projecte Regiocat, més necessari que mai.