RegioCat, Regionalisme a Catalunya sota el règim franquista: discursos i pràctiques (HAR2017-87957-P)
CONGRESSOS I CURSOS
Alfons Aragoneses, “Legal diversity and nation-building”, al Congrés: Recht und Diversität – Europäische und lateinamerikanischen Erfahrungen in rechtshistorischer Perspektive. Frankfurt am Main. MPI d’història del dret. 6-7 de juny de 2019.
Anàlisi general de la gestió de la diversitat jurídica durant el procés de codificació. Es presenten corrents favorables a la conservació de el dret foral i altres que defensen la seva desaparició i el reconeixement d’autonomia política i legislativa de Catalunya. En aquest sentit, es presenta un article de l’escriptor Joan Maragall en què parla del dret català i critica l’escola jurídica catalana.
Jaume Claret & Nico Sesma, Taller “Regionalismo en España bajo el franquismo: discursos y prácticas”, XV Congrés de la Asociación de Historia Contemporánea, Còrdova, setembre de 2021.
En comptes d’extingir-se amb la victòria de les tropes franquistes, formes més o menys explícites de regionalisme van perviure, van influir i van condicionar l’esdevenir de la dictadura. Des de conjuntures i espais diversos però sempre a l’empara o amb la tolerància del poder, entre 1936 i 1977 pràctiques i discursos regionalistes van aprofitar els espais de legalitat i / o permissivitat disponibles, per participar activa i continuadament en la construcció de l’Estat espanyol. Sovint, aquests regionalismes van donar continuïtat i van reinterpretar certes tradicions polítiques i culturals, van actuar com a mediadors respecte de la modernització i recepció d’influències estrangeres, i van funcionar com a ròtula entre la diversitat regional i el discurs unitari i unitarista central. Aquest taller pretén incidir precisament en la rellevància d’aquestes pràctiques i discursos regionalistes en el procés de reconstrucció polític-cultural dels diferents territoris i de configuració i desenvolupament d’Espanya durant la segona meitat de segle XX.
Joan Fuster & Marc Gil, comunicació “Adeptos, indiferentes y entristas: el Ayuntamiento de Barcelona de 1973”, dins Jaume Claret & Nico Sesma, Taller “Regionalismo en España bajo el franquismo: discursos y prácticas”, XV Congrés de la Asociación de Historia Contemporánea, Còrdova, setembre de 2021.
Les eleccions municipals de 1973 van ser les últimes del franquisme. De manera que els Consistoris que es van renovar parcialment aquell any serien els que romandrien en actiu fins a les eleccions municipals de 1979, ja en plena vigència de la Constitució de 1978. Es van celebrar en un moment crític per al tardofranquismequan, després de l’enduriment de el règim 1969 -amb la declaració de l’estat d’excepció- i la crisi interna que va provocar el cas MATESA, el franquisme es disposava a donar uns primers i tímids passos cap a una nova obertura. Un lleu aperturisme concretat en l’anomenat esperit de el 12 de febrer propugnat pel cap de Govern Arias Navarro als pocs mesos de l’atemptat que va costar la vida a l’almirall Carrero Blanco. Aquests passos van ser fruit de la pròpia dinàmica interna de la dictadura i de la rivalitats entre les diferents famílies franquistes en competició, però, sobretot, eren el resultat de les pressions que estaven produint les transformacions causades pel procés de desenvolupament capitalista desencadenat per la obertura econòmica i els canvis estructurals derivats en la societat espanyola. Aquestes transformacions van provocar profundes conseqüències sobre la societat civil, però también sobre l’administració.
Joan Fuster, “Després de la guerra i la revolució: Reconsideracions polítiques conservadores de 1849”, comunicació presentada en el Congrés Internacional “Postguerras/Aftermaths of war”, Barcelona 5-7 de juny 2019, Barcelona 5-7 de junio de 2019, organitzat pel Departament d’Història i Arqueologia de la UB.
“Aquesta aportació vol mostrar l’origen i la formació de les diverses tradicions de la dreta espanyola en el segle XIX en el règim liberal. La revolució liberal a Espanya va topar amb la forta contestació dels partidaris de l’Antic Règim i sols es va poder imposar amb una llarga guerra civil i amb la mobilització permanent del poble. Arribats al final de la guerra, derrotat el carlisme i fracassat el progressisme, les classes beneficiaries del procés van ser capaces d’estabilitzar-lo en els anys de la dècada moderada, però aquests moderats, mancats d’un projecte que anés més enllà de l’ordre, s’imposaren gràcies a un exclusivisme que obturava el sistema. Desafiats per les convulsions continentals es van dividir apareixent, encara en forma embrionària, noves respostes que configurarien les tradicions que han dominat la dreta espanyola contemporània: el conservadorisme autoritari; el conservadorisme liberal que va articular el règim de la Restauració; i un conservadorisme regionalista català, fruït de la necessitat de fer front als desafiaments i conflictes de la societat industrial, i que aniria perfilant-se fins a fer eclosió a final de segle.”
Joan Fuster, Marc Gil & Jaume Subirana, Diàleg d’història urbana i patrimoni: combats pel nomenclátor de Barcelona, del franquisme a la democràcia, Centre de Recerca i Debat del Museu d’Història de Barcelona (Muhba), 18 de desembre de 2019.
En aquest diàleg abordàrem comparativament tres moments en què hi ha hagut una forta intervenció dels poders públics sobre el nomenclátor barceloní. El primer dels moments fou la proposta de Victor Balaguer per a batejar els carrers de la Barcelona moderna, resultant de l’expansió de la ciutat a l’estel·la de l’enderroc de les muralles. El segon moment fou la depuració del nomenclàtor de la ciutat amb l’ascens del règim franquista. En aquest cas, l’objectiu essencial fou esborrar la memòria republicana i imposar la memòria dels vencedors a través de l’exaltació dels herois i màrtirs d’allò que el nou règim denominà “la cruzada por españa”. El darrer moment fou l’operació d’assignació de noms al conjunt de carrers que es crearen com a resultat de la construcció del barri del Poblenou que havia d’acollir la Vila olímpica. En aquest cas l’ànim que impulsà l’operació fou recuperar la memòria d’aquells catalans que havien contribuit a mantenir viva la cultura catalana durant el franquisme, tot connectant-la a les corrents culturals europees i universals.
Marc Gil (coord.), Jordi Amat & Alfons Aragoneses, “La postguerra a Barcelona, 1939-1945”, Curs de juliols de la UB
El 26 de gener de 2019 es van commemorar els vuitanta anys de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, preludi de la posterior ocupació de Catalunya i de la caiguda de l’Espanya republicana, efectiva uns mesos després: l’1 d’abril de 1939. Acabava així una guerra brutal amb la victòria de la coalició contrarevolucionària, a la qual havien donat suport per terra, mar i aire els feixismes italià i alemany, que aviat encendrien Europa amb la Segona Guerra Mundial. Derrotada Barcelona, exhausta després de tres anys de Guerra Civil, mig derruïda a causa dels bombardejos massius, amb un greu dèficit de tota mena de subministraments i una població augmentada artificialment amb l’arribada, durant tot el conflicte bèl·lic, d’un contingent de refugiats de pràcticament 300.000 ànimes, la dictadura franquista s’afanyà a implantar i consolidar el seu règim a través d’un procés complex i venjatiu. Aquest curs vol acostar-se a la realitat de la postguerra civil a Barcelona des de diverses mirades, per analitzar les conseqüències de la Guerra Civil i observar com el nou règim s’implantà a la ciutat amb l’objectiu essencial de liquidar el recent passat republicà i d’imposar la nova realitat dels vencedors.
Marc Gil & Jaume Subirana, “’En comunión de voluntades y creencias’. La pronta depuración franquista del nomenclátor y el espacio público barcelonés”, comunicació presentada en el Congrés Internacional “Postguerres/Aftermaths of war”, Barcelona 5-7 de junio de 2019, organitzat pel Departament d’Història i Arqueologia de la UB
Com en la resta de l’Estat espanyol, la presa de Barcelona per part de les tropes franquistes no només suposà la derrota bèl·lica del bàndol republicà, sinó una sistemàtica persecució de tota referència política, social i cultural del règim vençut. En aquest sentit, el primer ajuntament franquista de Barcelona fou un agent actiu des de primera hora. No només encetà una basta política depuradora del conjunt de funcionaris municipals, sinó que s’esforçà a perseguir i esborrar tot vestigi del règim republicà en l’espai públic de la ciutat i a substituir-lo pels nous referents que fixessin la memòria oficial del nou règim. Dues comissions municipals s’erigiren per a la resignificació de l’espai públic urbà: una dedicada a la substitució de noms de carrers i grups escolars; i una altra orientada a perfilar el disseny i construcció de diversos monuments que haurien de celebrar la victòria franquista i recordar els caiguts del bàndol nacional. Amb aquesta intervenció en l’espai públic de la ciutat, el nou ajuntament franquista eliminaria la memòria republicana, mantindria i resignificaria aquells elements que podrien emmarcar-se en un regionalisme català ben entès i fixaria els nous referents culturals del règim vencedor.
Marc Gil & Joan Fuster “L’Ajuntament de Barcelona de 1973: composició i selecció del personal polític en el darrer franquisme”, comunicació acceptada en el XVI Congrés d’Història de Barcelona, Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat, 27 de novembre de 2019.
En els darrers anys de la dictadura franquista el sistema d’elecció per terços de la democràcia orgànica franquista es va veure afectat pels canvis socials que la transformació socioeconómica comportaren. Particularment a Catalunya els sistemes de reclutament del personal polític municipal, tot i els severs filtres governatius existents, es va veure impactat tant en el terç corporatiu, com en el familiar, per certs moviments de penetració de nous sectors indiferents al règim i en alguns casos per maniobres entristes de l’oposició. Aquesta comunicació examina com funcionaren aquests moviments que alteraven la composició tradicionals del personal polític local de la dictadura, els mecanismes de filtratge de que el règim disposava, i els resultats que mostren la capacitat i els límits del franquisme d’obrir-se al canvi social accelerat que les dècades del desarrollismo havia propiciat.
Marc Gil, membre del comitè científic del XV Congrés d’Història de Barcelona organitzat per l’Arxiu Històric de Barcelona, sota el títol: Barcelona: del franquisme a la democràcia. El protagonisme de la ciutadania (1973-1983), centre cultural del Born el 4, 5 i 6 de octubre de 2018.
El 4, 5 i 6 d’octubre s’ha realitzat el XV Congrés d’Història de Barcelona que, amb el lema Història de la premsa diària de Barcelona, ha estat organitzat per l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona amb la col·laboració de l’Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. La raó d’aquesta temàtica és que l’any 2017 es compleixen 225 anys de l’aparició del primer número del Diario de Barcelona, concretament el dia 1 d’octubre de 1792. En aquests tres dies de Congrés s’ha pogut actualitzar els coneixements sobre la història de la premsa i del periodisme escrit a la ciutat de Barcelona, debatre i reflexionar sobre el passat, present i futur de la premsa diària i contribuir a teixir vincles entre els diversos investigadors que es dediquen a aquesta matèria. Una seixantena de persones han participat en aquest Congrés, el qual s’ha articulat al voltant de dues ponències, dues taules rodones i quatre taules de comunicacions.
Muriel Gómez, “Club 49, una ventana al descubrimiento de la cultura japonesa en la década de 1950-1960”. XIV Congrés Nacional i V internacional de la Asociación de estudios japoneses en España (AEJE), “Protagonismo e impacto de Japón en la esfera internacional (1960-2020)”. 28, 29 i 30 d’octubre de 2020, Universitat de Saragossa (finalment virtual).
El principal objectiu d’aquesta ponència serà mostrar com -fins i tot en el context històric en el qual es trobaven, en plena postguerra- Club 49 va ser com una petita finestra a l’exterior, ja que gràcies a la figura d’Eudald Serra (membre fundador de Club 49) a la Barcelona de la dècada dels 50 i 60 es van organitzar algunes exposicions i conferències sobre art japonès. Posarem en valor la figura d’Eudald Serra (1911-2001) com un veritable mediador cultural, connectant cultures, creant i organitzant espais de confluència, tant amb Club 49 com amb el Museu Etnològic de Barcelona.
Muriel Gómez, “A la sala de màquines de la cultura barcelonina”, debat amb les historiadores de l’art Sílvia Muñoz d’Imbert i Muriel Gómez Pradas i la gestora cultural, Flora Bacquelaine Vidal de Llobatera. Moderarà Glòria Bosch, cocomissària de l’exposició Àngel Ferrant i Xavier Vidal de Llobatera – L’amistat infinita, Dimecres 9 de desembre de 2020, a les 19.00h. Espai Volart, Fundació Vila Casas
La vida cultural barcelonina de la primera meitat de segle XX va tenir protagonistes de renom com ara Víctor M. d’Imbert (1903-1978) i altres de més anònims, com ara Xavier Vidal de Lobera (1894-1963). Tots ells van impulsar projectes i experiències artístiques que crearien el pòsit de la nostra cultura. Parlarem de Club 49, com una finestra oberta que uneix els tres protagonistes (Imbert, Vidal De Llobatera i Àngel Ferrant) d’una manera molt especial, dibuixant-l’escenari i el que van significar aquelles altres finestres de llibertat, d’activitats artístiques, al context cultural de moment …
LLIBRES I CAPÍTOLS
AMAT, J. (2018) “Historia de otro libro” capítol de Largo proceso, amargo sueño. Cultura y política en la Cataluña contemporánea. Barcelona: Planeta de Libros, pp. 209-235.
A la fi dels anys cinquanta la gran indústria del cotó catalana va voler actuar com a lobby en el context del canvi de política econòmica de l’Estat. Aquesta aposta corporativa, que va tenir com ideòlegs alguns economistes catalans vinculats al disseny dels Plans de Desenvolupament, va tenir una dimensió cultural entorn de la figura de Josep Pla i la compra del diari El Correo Catalán. El capítol estudia aquesta trama de relacions.
AMAT, J. i GIL, M. “Poder cultural i institucional del franquisme a Barcelona” dins Diversos autors, Art i cultura de postguerra a Barcelona, 1939-1962. Àmbit, Barcelona, pp. 7-36.
L’ocupació de Barcelona el 26 de gener de 1939 va suposar l’escapçament de tota la cúpula dirigent catalana republicana i autonomista, i la seva substitució per dirigents i referents afins al nou règim franquista. Aquest procés va impactar especialment a la capital catalana, atès el seu pes institucional, econòmic i cultural. A redós d’aquest context on el referent Catalunya desapareix en favor de Barcelona o Espanya, els nous agents culturals –alguns originals, d’altres de reciclats— basteixen una tradició cultural que reinterpreta part del llegat passat, s’adapta parcialment a les exigències ideològiques regants i, en alguns casos, explorar els límits d’allò possible.
ARAGONESES, A., “Legal diversity and nation-building in Spain. The case of the “derecho foral””, a Peter Collin & Thomas Duve (eds.): Law and Diversity. European and Latinamerican experiences in legal-historical perspective, Frankfurt, Max Planck Institute for European Legal History, (en premsa).
Capítol d’un llibre dedicat a la diversitat en el dret. Anàlisi general de la gestió de la diversitat jurídica durant el procés de codificació. Es presenten corrents favorables a la conservació del dret foral i altres que defensen la seva desaparició i el reconeixement d’autonomia política i legislativa de Catalunya. En aquest sentit, es presenta un article de l’escriptor Joan Maragall en què parla del dret català i critica l’escola jurídica catalana.
ARAGONESES, A., “La memoria del derecho: actualización del pasado en el derecho catalán contemporáneo”, a Samuel Barbosa (ed.), Os tempos do direito, Belo Horizonte, Arraes (en premsa).
Aquest text analitza els mecanismes d’actualització del passat en què participa el dret com sentències, lleis de memòria, preàmbuls i l’anomenada tradició jurídica, que seguint la idea de Patrick Glenn, es considera “informació normativa”. A continuació s’explica el cas concret dels discursos jurídics catalans i les seves referències al passat medieval com a legitimació de l’especificitat jurídica catalana al segle XIX i també en part del segle XX.
CLARET, J. “La gran Barcelona: un intento de modernización”, dins Antoni Luna, Rosa Cererols i David Moriente (eds.), La invención de Barcelona: rupturas y continuidades, Bellaterra, Barcelona (en premsa)
El capítol pretén explorar, sense entrar en apriorismes polítics i judicis morals, les potencialitats i limitacions d’una figura i un mandat de significats polièdrics. D’una banda, personificava tant l’enllaç entre un franquisme que pretenia ampliar la seva base cap a sectors regionalistes d’ordre, com la baula que connectava la voluntat col·laboracionista, en bé del negoci, d’aquests últims. De l’altra, el règim evolucionava, no sense resistències, d’una economia autàrquica cap a una creixent tecnocràcia que, enfrontada a reptes contemporanis, no podia renunciar a explorar una certa modernització. En bona mesura, Porcioles es planteja les preguntes correctes -i d’aquí la seva reivindicació posterior per part dels gestors municipals democràtics- i encerta en algunes de les respostes -gràcies a una combinació d’habilitat política, capacitat per envoltar-se de equips competents i coneixement de les interioritats de la dictadura-, però la corrupció sistèmica i la manca de llibertats condemnaven el seu èxit i, sovint, han llastat la seva herència i la pròpia ciutat.
Muriel Gómez Pradas, Jordana Mendelson & Joan M. Minguet Batllori, “ADLAN, després”, dins Muriel Gómez Pradas, Jordana Mendelson & Joan M. Minguet Batllori (eds), ADLAN i Joan Miró (títol provisional), Barcelona, Fundació Joan Miró, (en premsa).
En aquest capítol repassem com, l’entusiasme que ADLAN havia suscitat entre els seus promotors durant els anys republicans explica que, en una situació tan dura com van ser els primers anys de la dictadura franquista, intentessin prosseguir d’alguna manera amb aquella aventura, ara encara més necessària vistes les imposicions culturals de el règim feixista de Franco. A la Barcelona de postguerra, la recuperació gradual de l’activitat cultural d’avantguarda s’ha de focalitzar en la societat civil, en grups que intentaven sortir de la mediocritat cultural oficial. I entre tots ells destaquen els ex-ADLAN, primer amb la seva aliança amb la revista Cobalto i amb Rafael Santos Torroella i, posteriorment, després del desencontre amb el crític d’art, amb la fundació de Club 49, per dinamitzar la vida cultural de la Barcelona dels anys de la dictadura.
SUBIRANA, J. (2018) Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019). Madrid: Cátedra
La cultura és font, de vegades bel·ligerant, d’identitat col·lectiva, i arxiu del que cada societat ha viscut o imaginat, una font i un arxiu en què els escriptors tenen el poder de nomenar i de comptar. En el cas de la cultura catalana, autors com Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol (considerats per molts “poetes nacionals”) han escrit i cedit paraules que després han estat essencials a l’hora d’establir, mantenir i reproduir la idea de comunitat. A canvi, han obtingut un important reconeixement públic. Aquest és o vol ser un llibre d’història cultural. I un llibre, com resa el seu subtítol, sobre escriptors, literatura i identitat: l’últim segle i mig pot ser vist com un llarg esforç de la cultura catalana per “ser”, i en aquest esforç el literari ha jugat sempre un paper destacat. Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019) estudia el paper clau de textos, autors, editors, traductors, crítics, organitzacions, institucions, revistes i certàmens, de tots els agents de sistema literari, vistos de forma vinculada i dinàmica , en la configuració de la cultura catalana contemporània. I ho fa seguint la màxima que la tradició no consisteix a adorar cendres, sinó en mantenir viu un foc.
CLARET, J. i FUSTER-SOBREPERE, J. (eds.), El Regionalismo bien entendido. Ambigüedades y límites del regionalismo en la España franquista. Granada, Comares, 2021
El franquisme va originar un espanyolisme intransigent i bel·ligerant, al·lèrgic a la diferència i profundament conservador, que acostumem a definir com nacionalcatolicisme. No obstant això, la repressió de qualsevol realitat nacional alternativa va conviure amb la integració d’algunes de les particularitats regionals de país, interpretades -i sovint reinterpretades- com a peculiaritats complementàries d’una singularitat nacionalista espanyola més gran. Aquests “regionalismes ben entesos”, com els qualificava la dictadura, eren assumits com a forces centrípetes que facilitaven la construcció de el nou estat-nació, al sumar-hi tradicions, elits, referents i trajectòries que el legitimaven i reforçaven. En els capítols que conformen aquest llibre es repassen les ambigüitats i límits del regionalisme franquista, amb exemples que comprenen diverses geografies: d’Aragó a Catalunya, i d’Andalusia a Navarra. Els seus autors, reconeguts especialistes en les seves respectives àrees de coneixement, combinen aproximacions que van de la història cultural a la jurídica, passant per la política, l’urbanisme o les arts. Aquest ampli ventall permet comprendre millor l’abast i l’evolució de les iniciatives de caire regionalista integrades o tolerades durant el període 1939-1975. Tot això amb una mirada allunyada d’apriorismes i oberta a la comparativa internacional, amb l’objectiu d’enriquir la nostra comprensió respecte d’uns discursos i pràctiques regionalistes que han configurat el desenvolupament i la reconstrucció politicocultural contemporanis d’Espanya.
AMAT, J., “Un refugio regionalista en la primera postguerra barcelonesa”, Jaume Claret i Joan Fuster-Sobrepere (eds.), El regionalismo bien entendido. Ambigüedades y límites del regionalismo en la España franquista, Granada, Comares, 2021.
Jordi Amat analitza l’adaptació al franquisme dels hereus ideològics de la Lliga, mentre esperen endebades el retorn del seu líder Francesc Cambó, exiliat a Argentina, i on va morir prematurament. En aquest cas, la dictadura es va limitar a integrar a personalitats concretes, sense permetre una presència col·lectiva consistent. Els intents posteriors de revitalitzar un regionalisme liberal ja en democràcia es van veure llastats per la col·laboració amb el règim d’uns i per la desconnexió de la vida pública i l’oposició clandestina d’altres.
ARAGONESES, A., “El jurista en el barrio gótico. Historicismo y tradición en la cultura jurídica catalana del siglo XX”, Jaume Claret i Joan Fuster-Sobrepere (eds.), El regionalismo bien entendido. Ambigüedades y límites del regionalismo en la España franquista, Granada, Comares, 2021.
Alfons Aragoneses, analitza la Compilació de Dret Civil català realitzada el 1960, per revelar el seu paper com a projecte jurídic del franquisme adscrit a la genealogia més conservadora i historicista del regionalisme català.
FUSTER-SOBREPERE, J., “Després de la guerra i la revolució. Reconsideracions polítiques conservadores de 1849”, a Teresa Abelló et al. (dirs.), Postguerres/Aftermhats of war, Barcelona, UB, vol. 2, pp. 462-481. ISBN 978-84-121558-8-4.
Aquesta aportació vol mostrar l’origen i la formació de les diverses tradicions de la dreta espanyola en el segle XIX en el règim liberal. La revolució liberal a Espanya va topar amb la forta contestació dels partidaris de l’Antic Règim i sols es va poder imposar amb una llarga guerra civil i amb la mobilització permanent del poble. Arribats al final de la guerra, derrotat el carlisme i fracassat el progressisme, les classes beneficiaries del procés van ser capaces d’estabilitzar-lo en els anys de la dècada moderada, però aquests moderats, mancats d’un projecte que anés més enllà de l’ordre, s’imposaren gràcies a un exclusivisme que obturava el sistema. Desafiats per les convulsions continentals es van dividir apareixent, encara en forma embrionària, noves respostes que configurarien les tradicions que han dominat la dreta espanyola contemporània: el conservadorisme autoritari; el conservadorisme liberal que va articular el règim de la Restauració; i un conservadorisme regionalista català, fruït de la necessitat de fer front als desafiaments i conflictes de la societat industrial, i que aniria perfilant-se fins a fer eclosió a final de segle.
FUSTER-SOBREPERE, J., “Poder local i revolta liberal en la formació de l’estat liberal a Catalunya” a Ramon Arnabat Mata (coord.), Els orígens de l’època contemporània. Balanç historiogràfic des dels estudis locals. Homenatge a Josep Fontana, Catarroja, Afers, 2020, pp. 157-178, ISBN 978-84-16260-90-4.
Aquest treball es proposa, a través d’una revisió de la literatura acadèmica produïda en els darrers trenta anys, fer un balanç i un estat de situació del paper dels poders locals en el procés de la revolució liberal a Catalunya. Per a això, s’examinen problemes com la transformació de la composició social dels grups dirigents locals; les dinàmiques internes d’aquests poders, la competència entre diferents sectors polítics del liberalisme i la seva relació amb els poders superiors; els estudis prosoprogràfics i biogràfics; i la transformació de l’administració amb l’aparició d’una incipient burocràcia professional. A la fi s’estableix que en tota la seva peripècia l’estat liberal, igual que qualsevol altre poder, va necessitar transaccionar amb sectors que, per la seva mobilització, el seu poder, la seva riquesa o la seva influència, van permetre el domini efectiu del territori i com aquest tipus d’aliances van resultar decisives en l’establiment del nou Estat.
DOWLING, A., “Reconfiguración estatal y protoregionalismo en la España franquista tardía”, Jaume Claret i Joan Fuster-Sobrepere (eds.), El regionalismo bien entendido. Ambigüedades y límites del regionalismo en la España franquista, Granada, Comares, 2021.
Andrew Dowling, analitza la transformació de l’Estat franquista a conseqüència del propi creixement (burocratització) i desenvolupament econòmic (tecnocràcia). Aquesta dinàmica, l’impacte de la qual es produeix en tota l’esfera occidental, compta amb una deriva regionalista, ja que necessita de les elits locals per garantir el seu èxit i coincideix amb un interès creixent respecte de l’economia regional i la planificació econòmica.
ARTICLES I REVISTES
CLARET, J. i FUSTER-SOBREPERE, J., “El régimen especial para las provincias catalanas. La fracasada refundación de la Mancomunitat”, Revista de Estudios Políticos, (en revisió).
La inevitable mort del dictador Francisco Franco obria un període d’incertesa política a Espanya. Entre els hereus de el règim s’estenia la convicció que per conservar el poder seria necessari plantejar reformes que permetessin respondre a algunes de les demandes més urgents i, al mateix temps, conservar el control polític enfront de l’oposició democràtica. La gestió de la qüestió regional apareixia com un àmbit propici per a l’experimentació d’aquestes propostes post-franquistes, sobretot en la seva concreció catalana on la demanda d’algun tipus de descentralització comptava amb tradició i forts suports populars. Des de l’entorn de Manuel Fraga es va intentar posar en marxa un règim especial per a les Províncies Catalanes, imitació actualitzada de la històrica Mancomunitat de Catalunya, el projecte va ser continuat pel primer govern d’Adolfo Suárez amb la implicació directa dels representants més il·lustres del franquisme català. La documentació interna i inèdita conservada per Juan Echevarría Puig ens permet conèixer en profunditat aquesta última encarnació (fracassada, però influent) de regionalisme franquista.
CLARET, J. (2018) “«Perturbaciones del orden académico». Els estudiants de la universitat catalana entre el blau i el vermell (1939-1975)”. Recerques. Història, economia, cultura, 73, pp. 133.159.
El franquisme va intentar convertir la Universitat en un bastió ideològic, a través de l’enquadrament político-sindical i d’una contundent repressió dels vestigis republicans que, en el cas de la Universitat de Barcelona, comprenien també la seva autonomia i identitat catalana. Tanmateix, amb el temps, la Universitat va evolucionar cap a nucli de desafecció, fruit de l’aproximació de fills d’ambdós bàndols, la diversificació de les influències ideològiques i la creixent massificació. La dissensió portaria a la dissolució de l’oficial sindicat únic d’estudiants i a la consolidació del moviment estudiantil com a focus de desestabilització tant de la vida acadèmica com del règim en particular. L’increment de «perturbaciones del orden académico» esdevindrien un maldecap freqüent per les autoritats franquistes i l’evidència de les pròpies limitacions de la dictadura per controlar i enquadrar les noves generacions, però sense prou força per consolidar un model alternatiu.
FUSTER-SOBREPERE, J., “Regionalisme i nacionalisme en els orígens de la Catalunya contemporània: a propòsit de la lectura de Josep Lluís Marfany”, Recerques, (pendent de publicació)
Aquest article examina i en alguns aspectes discuteix l’aportació del llibre de Josep Lluís Marfany a Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença. Destaca els dos aspectes més importants del treball: la seva descripció del procés de nacionalització espanyola a Catalunya, protagonitzat per la burgesia local de cara a la constitució d’una nació espanyola i un mercat nacional, mostrant el caràcter endogen d’aquest; i en segon lloc, el naixement, de la mà d’aquesta mateixa burgesia a mitjan segle XIX, d’un regionalisme de base econòmica, tot i desmentint la idea de que aquest procés fos la base del renaixement de la llengua, la cultura i la nació catalanes anomenada Renaixença.
GIL, M. i SUBIRANA, J., “Breakneck Francoist purging of nomenclature in Barcelona: “en comunión de voluntades y creencias””, International Journal of Iberian Studies, ISSN: 1364971X, (aprovat, aparició prevista al 2021)
Com a la resta d’Espanya, la presa de Barcelona per les tropes de Franco no només va significar la derrota del bàndol republicà, sinó també una persecució sistemàtica de tots els referents polítics, socials i culturals del règim derrotat. El primer ajuntament franquista de Barcelona va ser un agent actiu des de la primera hora, depurant als funcionaris municipals i també tractant d’esborrar tot rastre republicà, català o “roig” a l’espai públic i substituint-los per nous referents que farien la memòria oficial del nou règim. La nostra investigació descriu clarament com es va dur a terme la revisió franquista de la nomenclatura de la ciutat de Barcelona i els criteris en què es va basar. En resum, va ser una operació molt primerenca, força ràpida i prioritària basada en esborrar la memòria republicana i la llengua catalana i exaltar als herois i màrtirs de la Cruzada, en què els protagonistes eren un reduït grup de fidels locals però de renom. Va ser, sens dubte, el que podria denominar-se una operació ideològica, realitzada amb plena consciència de la importància simbòlica del tema.
GIL, M., editori de les actes i ponències BQH (2021) Publicació periòdica especialitzada en història de Barcelona, formada per volums monogràfics que apleguen col·laboracions de diferents especialistes en les activitats desenvolupades en el marc del Seminari d’Història de Barcelona.
GÓMEZ, M. (2018) “The Mingei Undô, Eudald Serra and the Japanese folk craft collections of the Ethnology Museum of Barcelona: the provenance of a collection”. Museum History Journal, Taylor & Francis, volume 11, issue 2, pp. 116-132 (Print ISSN: 1936-9816 Online ISSN: 1936-9824)
En aquest article prenem com a cas d’estudi la procedència de la col·lecció japonesa que es conserva al Museu d’Etnologia de Barcelona, Espanya. Aquesta interessant col·lecció va arribar a un museu espanyol gràcies a Eudald Serra (1911−2002), escultor, ceramista, dissenyador, fotògraf i, sobretot, un gran viatger. Eudald Serra va viure al Japó del 1935 al 1948 i va dirigir els viatges d’adquisició realitzats in situ per al Museu d’Etnologia de Barcelona els anys 1957, 1961 i 1964. La història de la col·lecció d’aquest museu és un exemple extraordinari de la formació d’una col·lecció en una nova creació. museu públic, però amb el criteri d’un privat (és a dir, es va seleccionar i comprar cada objecte seguint les pautes i els interessos estètics propis del col·leccionista). Les preferències estètiques i l’interès de Serra per Mingei Undô marquen aquesta col·lecció museística, cosa que la fa única a Espanya. El material inèdit, com ara el diari de viatges de Serra i les notes de camp, així com cartes i documents oficials, han estat essencials per a aquesta investigació.
SUBIRANA, J. i ROMERO, A. (eds.), “Epistolari entre Eugeni d’Ors i Antoni Lòpez Llausàs, 1934-1939”, Els Marges, 119 (2019): 82-109.
La relació entre l’escriptor i filòsof Eugeni d’Ors i l’editor Antoni López Llausàs (responsable a Barcelona de la llibreria Catalònia i la revista D’Ací i d’Allà i més tard, a l’Argentina, de les editorials Sud-americana i Edhasa) es s’estén en un ampli arc que va de l’any 1923 a l’any 1954, pocs mesos abans de la mort de qui es va batejar Xènius. En el Fons Eugeni d’Ors de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) hi ha conservada la correspondència entre l’escriptor i l’editor, que tenim en curs d’edició i de la qual oferim aquí un primer tast, centrat en els anys fins al final de la Guerra Civil espanyola (1934-1939).
SUBIRANA, J. i ROMERO, A. (eds.), “Epistolari entre Eugeni d’Ors i Antoni Lòpez Llausàs, 1941-1954”, Els Marges (en premsa)
Les cartes entre el filòsof català Eugeni d’Ors i el seu editor a Argentina Antoni López Llausàs després de la Guerra Civil testimonien el paper d’una part de la indústria editorial catalana a l’servei de la política cultural de el règim franquista tant dins d’Espanya com a l’estranger. Donen evidència dels condicionants que envoltaven la supervivència d’aquells editors i també ens mostren com Ors va emprar canals tant oficials com paraoficials per multiplicar editorialment l’abast de la seva obra i reforçar la seva influència a través de xarxes de contactes. L’enfocament acadèmic o institucional de les seves últimes obres publicades (amb López Llausàs / Sud-americana) reforçava una visió de la cultura, la història i la civilització deutora de la pau perpètua de el totalitarisme franquista i dels serveis prestats durant la guerra.
Dossier: Cataluña: dos sistemas literarios, una cultura plural, a Insula (juliol/agosto 2019) nº 871-872.
L’objectiu d’aquest monogràfic és reflexionar sobre aquestes qüestions -qüestions de nom, qüestions polèmiques, qüestions que evolucionen perquè es desenvolupen no en la teoria sinó en el temps-. Reflexionar-hi problematitzant el cànon clàssic (aquí ho fa Dolors Marín), les etiquetes carregades amb la metralla de la innocència o les disfuncions de la metodologia que no ha sabut resoldre ni la millor filologia de la democràcia, com teoritza aquí Jordi Gràcia. Reflexionar sobre les conseqüències derivades dels projectes democràtics de nacionalització, tal com evidencia Jaume Subirana (a propòsit de les commemoracions) o Pau Luque (a propòsit dels premis institucionals). Reflexionar, en fi, sobre tensions i conflictes, és a dir, pensar la realitat assumint el repte de viure en múltiples morades. Aquelles on va créixer Gonzalo Torné -novelista de Barcelona-, la meditada vivència potser és l’exemple més ric de la densitat creativa que implica néixer, créixer i viure en un autèntic polisistema literari.
AMAT J., “La complejidad del polisistema” a Dossier: Cataluña: dos sistemas literarios, una cultura plural, a Insula (juliol/agosto 2019) nº 871-872.
L’objectiu d’aquest monogràfic és reflexionar sobre aquestes qüestions -qüestions de nom, qüestions polèmiques, qüestions que evolucionen perquè es desenvolupen no en la teoria sinó en el temps-. Reflexionar-hi problematitzant el cànon clàssic (aquí ho fa Dolors Marín), les etiquetes carregades amb la metralla de la innocència o les disfuncions de la metodologia que no ha sabut resoldre ni la millor filologia de la democràcia, com teoritza aquí Jordi Gràcia. Reflexionar sobre les conseqüències derivades dels projectes democràtics de nacionalització, tal com evidencia Jaume Subirana (a propòsit de les commemoracions) o Pau Luque (a propòsit dels premis institucionals). Reflexionar, en fi, sobre tensions i conflictes, és a dir, pensar la realitat assumint el repte de viure en múltiples morades. Aquelles on va créixer Gonzalo Torné -novelista de Barcelona-, la meditada vivència potser és l’exemple més ric de la densitat creativa que implica néixer, créixer i viure en un autèntic polisistema literari.
SUBIRANA J., “La fiebre centenaria. Conmemoraciones literarias e institucionalización cultural en Cataluña” a Dossier: Cataluña: dos sistemas literarios, una cultura plural, a Insula (juliol/agosto 2019) nº 871-872.
A Catalunya, pel que fa a les commemoracions literàries, anem amb retard, s’ha restringit el catàleg al “autoctonisme” esmentat per Carner, s’ha cedit a l’Administració el protagonisme i s’ha encallat (i, amb això, esmussat) per reiteració i per acumulació un gest públic interessant que servia (va servir el 1997 amb Pla, el 2002 amb Verdaguer) per subratllar i enaltir. Les celebracions i commemoracions públiques parlen tant d’allò que es celebra (del que ha estat o s’ha aconseguit, d’algú que va ser o va aconseguir el que la col·lectivitat voldria per a ella mateixa) com del que es voldria ser, del que encara no és: cada centenari, cada efemèride institucional, apunta en certa direcció i deixa també gravats en negatiu els somnis i les limitacions de la comunitat que l’organitza.