“Regionalisme a Catalunya sota el règim franquista: discursos i pràctiques” proposa explorar la pervivència i influència de formes més o menys explícites de regionalisme dins dels espais de legalitat i permissivitat existents entre 1939 i 1975, a partir de la constatació de la participació activa i continuada de la societat catalana contemporània en la construcció de l’Estat espanyol. La nostra hipòtesi incideix precisament en la rellevància dels discursos i pràctiques regionalistes en el procés de reconstrucció político-cultural de Catalunya i de configuració i desenvolupament d’Espanya durant la segona meitat del segle XX.
Aquesta participació s’ha articulat a través de projectes polítics, econòmics i culturals. La seva principal característica ha estat un regionalisme/nacionalisme condicionat per tres fets diferencials: el pioner desenvolupament econòmico-industrial català, la configuració d’una capital moderna com Barcelona i l’existència d’una llengua i un cultura pròpies que accediren a la modernitat. Aquestes pràctiques i discursos van haver de reinterpretar la tradició catalana restrictivament per adaptar-se a la matriu franquista i, al mateix temps, defensar, amb major o menor contundència i claredat, els interessos específics de l’economia regional, la capitalitat barcelonina i/o la cultura catalana. Com totes les dictadures, també el franquisme va combinar la coerció amb diverses formes de transacció amb els interessos existents a la societat.
Volem resseguir com articularen ideològica i políticament els seus interessos i particularitats els diferents agents catalans actius, en major o menor grau de complicitat amb la dictadura. Com un regionalisme desenvolupat en el món oficial va impactar a la societat catalana i al conjunt espanyol, va influir en les polítiques econòmiques i culturals, va afectar la mútua comprensió entre societats i cultures i va desplegar tota una sèrie de projectes concrets i herències innegables.