Primera Sessió III Seminari (Regiocat 2) – 6 de maig de 2021
Amb el títol de “La diplomàcia del disseny”, la primera sessió del III Seminari Regiocat prenia com a excusa la publicació del llibre Diseño y franquismo. Dificultades y paradojas de la modernización en España. Per parlar-ne, vam convidar-ne a l’editor, historiador i dissenyador Oriol Pibernat. A la seva intervenció, Pibernat va recordar com, a la dècada dels 50, Espanya va estar present a tres edicions consecutives de la Triennale di Milano. En aquell moment, es tractava de la mostra internacional més important pel que fa a arts decoratives i arquitectura. Els temes que més van capitalitzar l’atenció d’aquests esdeveniments van ser el disseny industrial, l’estètica dels béns de consum i la llar moderna en un context econòmic de recuperació europea i socialització del consum i en el marc polític-cultural de la Guerra Freda.
Els pavellons oficials espanyols van destacar i obtenir reconeixement per la seva insospitada modernitat. Aquest episodi obre un seguit d’interrogants que convé esclarir. ¿D’on provenia aquella modernitat audaç que destapava un altre rostre d’Espanya més enllà de l’aïllament i l’autarquia? ¿Com aquests pavellons van jugar les cartes del diàleg entre tradició i modernitat d’una forma tant convincent en un context tan poc favorable per la presentació de la realitat espanyola? ¿Quina era l’aposta de l’administració franquista al promoure i avalar aquells pavellons en termes de diplomàcia cultural? ¿Com aquestes “apostes” no estaven alliberades d’ambigüitats i de tensions internes en la pròpia administració? I, finalment, ¿quina mena d’impacte va tenir aquella experiència en la pròpia evolució del moviment en pro del disseny a Espanya i en les seves relacions amb l’administració a les portes del desarrollismo?.
Després d’aquesta intervenció inicial, la professora de la UOC Ana Rodríguez Granell va ser l’encarregada de plantejar una primera resposta i debat. La seva exposició va anar en dos direccions: primer posar en valor el gir historiogràfic que planteja la recerca d’Oriol Pibernat (no sols pel que fa a al historia del disseny sinó a la historia del Art). En segon lloc incidir en la figura de Coderch, i altres arquitectes coetanis, pel que fa a la rellevància que tenen les connexions entre modernitat i tradició a l’hora de comprendre les pràctiques culturals del primer franquisme (fins abans de l’etapa desarrollista).
Les aportacions de Pibernat posen en crisis, entre altres, els discursos sobre la ruptura total del període franquista en relació als anys de la segona República (Macua, Bozal, Cirici, per citar alguns exemples). Fet que obligarà a analitzar uns processos polítics i unes relacions entre pràctiques i administració anat més enllà dels judicis de valors sobre artistes i obres.
Així, tornat a la bona acollida (a nivell polític) de la intervenció de Coderch a la Triennal de Milà, és interessant ampliar-ho a una possible continuïtat del substrat en l’interès per la tradició (artesania popular, arquitectura vernacla, mediterraneïtat, etc.) que tant propugnaven els nuclis d’avantguarda dels anys 20 i 30 com després Guio Ponti. En el torn de preguntes van intervenir Alfons Aragoneses, Jaume Subirana, Paula Barreiro, Daniel Gonzalez, Nicolás Sesma i Ana Romero.