El franquisme va utilitzar la ciència i les arts per trencar el seu aïllament i projectar-se a l’exterior. Aquesta vessant diplomàtica també tenia una derivada interna ja que li permetia modernitzar ambdós àmbits a partir del llegat donat, de les conjuntures contemporànies i de les particularitats regionals tant a nivell artístic i cultural, com econòmic i energètic. Per parlar-ne, hem convidat a dues reconegudes especialistes que ens presentaran les seves darreres recerques.
“L’art espanyol com a ambaixador del franquisme” per Genoveva Tusell García (UNED)
Després del llarg període d’aïllament internacional en què Espanya es va veure sumida després del final de la guerra civil, als anys cinquanta es va poder observar per part del règim una obertura cap al món exterior a l’àmbit cultural, així com una inequívoca voluntat de modernització. En aquests anys van començar a aparèixer per primera vegada mostres d’acceptació i fins i tot de promoció de l’art d’avantguarda dins de les instàncies oficials. Després de llargs anys d’aïllament i indiferència cap a l’art que Espanya presentava a les seves exposicions oficials a l’exterior, l’èxit a la Biennal de Venècia de 1958 va marcar una fita decisiva pel que fa a la imatge de l’art espanyol a l’exterior, obrint una etapa de protecció oficial de l’art abstracte que es va manifestar en una sèrie d’exposicions celebrades a tot el món a partir del 1959. La Direcció General de Relacions Culturals -depenent del Ministeri d’Afers Estrangers- es va proposar rendibilitzar aquests triomfs organitzant una campanya d’exposicions que va portar a l’art espanyol als més importants museus i galeries de tot el món.
“Fronteres invisibles: la regionalització del mercat elèctric a Espanya 1940-1990” per María del Mar Rubio Varas (Universitat Pública de Navarra)
Lluny de nacionalitar el sector estratègic de l’energia elèctrica, el franquisme va reforçar l’statu quo de les grans companyies productores d’electricitat, la propietat del qual estava majoritàriament en mans dels principals bancs. El 1944, aquestes firmes havien rebut l’aprovació del Govern per crear Unitat Elèctrica, SA (UNESA), un lobby que, davant l’al·legada escassetat de mitjans del Ministeri d’Indústria, vindria a coordinar la producció i la xarxa de distribució d’electricitat durant gairebé mig segle. El repartiment del mercat entre les diferents empreses va generar una mena de fronteres invisibles que van impedir el desenvolupament d’un mercat integrat d’electricitat fins a la creació de Red Eléctrica de España el 1985, si bé la regionalització de la generació i els seus impactes sobre el territori van continuar vigents després d’aquesta data. El consum d’electricitat a Espanya va tenir una empremta molt regional, marcada per la concentració de la indústria a poques províncies. La regionalització del sector elèctric no és més que un mirall de la regionalització del conjunt del sector energètic i industrial d’Espanya. Allà on es consumia més electricitat, també es consumia més carbó i petroli, s’aglutinaven les infraestructures i, per tant, les empreses constructores i el sector bancari. Totes elles fortament connectades entre si mitjançant accionariats creuats. D’alguna manera, les fronteres invisibles traçades per les elèctriques dibuixen un mapa una mica diferent del mapa administratiu a què estem acostumats i ajuden a comprendre millor alguns buits i algunes excepcions en el desenvolupament regional del nostre país.